Carpaccio de bacallà amb base de tomàquet

Una de les maneres més comuns de menjar el bacallà a casa nostra és cru, es per això que avui us portem un bacallà en format carpaccio, acompanyat de tomàquet i olivada i amanit amb oli d’oliva extra verge i vinagre de poma

Carpaccio de bacallà amb tomàquet i olivada http://www.irreductibles.cat/cuina/2015/03/carpaccio-de-bacalla-2/ ©Manel Baxerias

Ingredients 2 persones:

200 grams de llom de bacallà dessalat
2 tomàquets madurs
Olivada d’olives negres
Cibulet
Oli d’oliva extra verge
Vinagre de poma
Sal i pebre

Carpaccio de bacallà amb tomàquet i olivada http://www.irreductibles.cat/cuina/2015/03/carpaccio-de-bacalla-2/ ©Manel Baxerias

Preparació:

Emboliqueu la peça de bacallà dessalada i escorreguda amb paper film ben lligat i poseu-la al congelador per tal de poder-lo tallar el més fi possible. Un cop la peça sigui gairebé congelada traieu-la del congelador, desemboliqueu-la i procediu a tallar-la amb un ganivet que talli bé procurant que els talls siguin el mes fins possible i aneu-los dipositant sobre un plat amb paper de cuina per eliminar tota la humitat que li quedi al bacallà i la poca aigua que desprengui el descongelat.
Mentre el bacallà s’escorre i agafa una mica de temperatura, agafeu els tomàquets, elimineu-ne les llavors i reserveu-les per la decoració; ratlleu la carn dels tomàquets i poseu-la dintre de un colador per eliminar-ne tota l’aigua, deixant-los uns 10 o 15 minuts, una vegada ben escorreguts amaniu-los amb un polsim de sal i de pebre i unes gotes d’oli d’oliva extra verge.
En el moment de servir el carpaccio, feu una base amb la polpa de tomàquet i col•loqueu-hi els talls de bacallà per sobre, juntament amb el caviar de tomàquet reservat. Acabeu-ho amb una mica de vinagreta d’olivada, oli d’oliva extra verge, unes gotes de vinagre de poma. Empolsineu-hi, també una mica de cibulet picat.

Carpaccio de bacallà amb tomàquet i olivada http://www.irreductibles.cat/cuina/2015/03/carpaccio-de-bacalla-2/ ©Manel Baxerias

Bon profit

Surf

Origen
Black and white photo of surfer riding small wave
Surf a Ormond Beach, a Oxnard, Califòrnia, al 1975
Durant segles, el surf va ser la part principal de l’antiga cultura Polinèsia. Aquest esport podria haver estat observat per primer cop la primavera de 1767 a Taití per Samuel Wallis i els membres de la tripulació del Dolphin,[1] que ràpidament van visitar l’illa el 17 de juny de 1767. Un altre candidat pel seu descobriment podria haver estat el botànic Joseph Banks[2] que va arribar a Tahití el 10 d’abril de 1769, sent part del primer viatge de James Cook a bord del vaixell HMS Endeavour. El tinent James King va ser el primer que va escriure sobre l’art del surf a Hawaii[3] en completar les revistes del capità James Cook després de la seva mort el 1779.

Quan Mark Twain va visitar Hawaii el 1866, va escriure,

“En un lloc ens vam trobar amb una gran companyia d’indígenes despullats, d’ambdós sexes i totes les edats, divertint-se amb el passatemps nacional del bany del surf.”[4] Les referències de muntar en taules de surf i en bucs de canoa també es verifiquen pels pre-contactes amb Samoa, on el surf va ser anomenat fa’ase’e o se’egalu (vegeu Kramer, illes de Samoa) i Tonga.

Onades de surf

L’onatge es genera quan el vent bufa constantment sobre una extensa superfície de mar obert, en la qual no existeix cap obstrucció. La grandària de les onades ve determinat per la força del vent, així com la longitud i duració del recorregut que fan sense topar amb impediments. A causa d’això, el surf tendeix a ser major i més freqüent en les àrees costaneres que estan exposades a extenses superfícies d’oceans, sobretot si són travessats per intensos sistemes de baixes pressions.

Les condicions de vent local afecten la qualitat de les ones, ja que la superfície d’aquestes poden estar picades en males condicions climàtiques. Les condicions ideals inclouen vents suaus i moderats en direcció al mar, perquè colpegen l’onada de front, i és aleshores quan es formen els “tubs” característics.

Tot i així, la influència més important en la forma de l’onada és la topografia del fons marí just a sota i darrere de la ruptura de l’onada. Els contorns dels esculls de corall estiren l’onada per difracció. Cada trencament d’onada és diferent perquè la topografia de les profunditats marines canvia constantment. En les platges, els bancs de sorra poden canviar setmanalment. Actualment, la tecnologia ha ajudat molt en les previsions d’onades subministrant informació sobre la mida i la direcció de l’onatge arreu del món a partir del modelatge matemàtic de la geografia de la zona.

Photo of taller-than-human-sized wave breaking with several watching surfers in foreground

La regularitat de les onades varia a tot el món i durant tot l’any. Durant l’hivern, es generen grans onades a latituds mitjanes, quan els fronts polars del nord i del sud retornen a l’Equador. Els vents de l’oest solen generar onades que avancen cap a l’est, pel que les onades tendeixen a ser més grans a les costes de l’oest durant els mesos d’hivern (en els Estats Units).

Surfistes destacats
Duke Kahanamoku, Kelly Slater, Mick Fanning, Mark Richards, Tom Carroll, Andy Irons, Felipe Pomar, Laird Hamilton, Tom Curren, CJ Hobgood, Rell Sunn, Jeremy Flores, Rob Machado, Arturo Llobell, Sofía Mulánovich, Stephanie Gilmore, Owen Wrightceledonio, Aritz Aranburu, Bethany Hamilton, Tyler Wright, Alana Blanchard i Sally Fitzgibbons.

Surfers i la cultura del surf[modifica | modifica el codi] Photo of back of human wrist and hand. The thumb and pinkie are extended and the other fingers are folded against the palm.
El signe Shaka.
Els surfers representen una diversitat de la cultura de surf fomentada en baixar lliscant per les onades. Algunes persones practiquen surf com una activitat recreacional mentres que altres ho fan com si fos el focus central de les seves vides. Dins dels Estats Units, la cultura del surf predomina sobretot a Califòrnia, Florida i Hawaii. Alguns dels surfistes històricament més importants van deixar l’empremta d’incloure els cotxes tipus woodie, que eren furgonetes d’estil familiar amb amplis habitacles, ideals per carregar el material, que bàsicament eren les taules dels surfistes i la seva indumentària; els típics banyadors llargs que se solien portar mentre es feia surf.

Actualment, l’esport del surf representa uns ingressos de milers de milions de dòlars en la indústria del sector, especialment en els mercats de la roba i la moda surfera. Algunes persones (com el surfista Mike Parsons) i empreses van introduir un canvi radical acceptant la recepció d’anuncis corporatius en les seves peces de roba, fet que va ser molt ben acceptat per la comunitat surfista.

Quan les onades esdevenien massa suaus i estables per practicar, algú va trobar la manera de perseverar l’esport portant el surf a terra ferma, introduint el que s’anomenà skateboarding. Aquesta nova modalitat de surf permetia experimentar sensacions similars i només requeria un monopatí (skate, en anglès) i un terra pavimentat o llis (per exemple, el passeig de la platja). Per simular encara més el surf sobre les ones, alguns surfistes van decidir practicar dins de piscines buides de formes circulars, aprofitant la improvisada superfície còncava del terra com si fos una rampa per on poder baixar. Degut a la forma de mitja canonada de la secció per on es patinava, l’estil es va anomenar half pipe, i tenia l’al·licient de poder perpetuar el moviment, gràcies a la conversió de l’energia potencial en energia cinètica en baixar i viceversa en pujar.